Sis personatges, una escena cadascun: les cendres d'Adrià, la pesta i l'àngel, el papa assetjat, l'evasió de Cellini, el papa que es fa pintar, Tosca a la terrassa. Per a qui té poc temps.
On han anat a parar les cendres d'un emperador? Ets a la sala de les urnes, el cor del mausoleu i la meta de tota la pujada. Aquí reposaven Adrià i la seva esposa Sabina. En el mateix mausoleu també va ser enterrat Luci Eli, el fill adoptiu d'Adrià. Altres sepultures van seguir, durant anys. L'última de la qual es té notícia és la de Caracalla, l'any 217. Després, el silenci. L'any 410 arriben els visigots i saquegen Roma. Les urnes es dispersen, i les cendres amb elles. Ningú no sap dir on ha anat a parar la pols d'un home que volia una tomba eterna. Mira al teu voltant: avui la sala és nua. Si la trobes, busca una fornícula amb una làpida. Hi ha unes paraules atribuïdes a Adrià. Comencen així: ànima petita, perduda i dolça. És un emperador que parla a la seva pròpia ànima, com si fos una cosa petita i fràgil. Llegeix-les a poc a poc, i pren-te uns segons de silenci. Després busca la sortida cap al pati obert, on t'espera un àngel.
Roma està de genolls. La pesta s'emporta la gent, i el papa, Gregori Magne, ja no sap què fer. Llavors organitza una processó de penitència pels carrers. Som l'any 590. Segons la tradició, quan la comitiva arriba aquí sota, Gregori té una visió. Al capdamunt d'aquest edifici veu l'arcàngel Miquel que torna l'espasa a la beina. Per a Roma és el senyal que la pesta s'està acabant. Des d'aquell moment el lloc pren el nom que té encara avui: castell de Sant'Angelo. Busca ara, al pati, una estàtua de marbre amb les ales de bronze. És obra de Raffaello da Montelupo, i és un àngel com el de la visió. Però no és ell el que és al capdamunt. El que hi ha al capdamunt és un altre: de bronze, si el pots distingir alçant la mirada. És l'àngel d'avui, arriba l'any 1753 i és obra de Peter Anton von Verschaffelt. Un consell: no el perdis de vista. El retrobaràs al final d'aquesta visita, i és ell el protagonista de l'última escena. Ara busca el recorregut que puja cap a les sales dels papes.
Mentre el papa fuig, quasi tota la Guàrdia Suïssa mor a l'escalinata de Sant Pere. És el 6 de maig de 1527, i els soldats de l'emperador Carles V estan saquejant Roma. És el Saqueig de Roma. El papa és Climent VII. Corre per un passadís fortificat que connecta Sant Pere amb aquest castell, i s'hi tanca a dins. Resisteix, però no pot sortir. A principis de juny es rendeix. Per tornar a ser lliure haurà de pagar 400.000 ducats. I mesos després fugirà una altra vegada, disfressat d'hortolà. Mira al teu voltant: aquestes sales porten el seu nom. Si és oberta, busca una sala petita, amb pintures al fresc que no tenen res de sagrat. És la Stufetta, el bany privat que Climent VII s'havia fet construir el 1525. Dos anys després, en aquestes mateixes sales, aquell papa era un home asssetjat. Tingues present el passadís pel qual va arribar. El tornaràs a trobar al final de la visita. Ara puja cap al pis dels patis, on un home està a punt d'intentar una cosa de bojos.
Ho aconseguirà? Un home és dalt d'un mur del castell i només té uns llençols lligats. Es diu Benvenuto Cellini, és orfebre i escultor, i som entre el 1538 i el 1539. L'han tancat aquí amb una acusació precisa: haver robat béns del papa Climent VII en temps del Saqueig de Roma. Ets al pati del pou, volgut pel papa Alexandre VI. Sota teu hi ha les presons històriques. Tant si les veus com si no, l'escena és aquesta. La narra ell mateix, a la seva Vita. Es descol·la del mur amb la corda de llençols, i cau. Es trenca una cama. Aconsegueix arribar a la casa del cardenal Cornaro. I el cardenal el torna a lliurar al papa. Els historiadors llegeixen Cellini amb cautela, perquè sap narrar-se molt bé. Però els punts principals de la fugida es confirmen en altres documents. El tornen a tancar. Només sortirà més tard, també gràcies a un altre cardenal, Ippolito d'Este. Una veu diu que a la cel·la va dibuixar a la paret un Crist ressuscitat. Altres, en aquests traços, només hi veuen esquerdes. Ara travessa la llotja que mira al riu i busca la gran sala pintada amb les històries d'Alexandre el Gran i de sant Pau.
Per què un papa es fa pintar la sala amb les gestes d'un rei macedoni? Alça la mirada: ets a la sala Paulina, el saló de representació de Pau III. Amb ell, entre el 1534 i el 1549, el castell viu el seu moment de màxim esplendor com a residència dels papes. Ja no és només un lloc on resistir: és un lloc on rebre. El nom de bateig d'aquest papa és Alessandro, Alessandro Farnese. Com Alexandre el Gran. I Pau és el nom que tria com a papa, com sant Pau. Així es fa pintar els seus dos homònims. A la volta i a les grans parets cerca les escenes de la vida d'Alexandre el Gran. Sobre les portes, als tondos, hi troba els episodis de la vida de sant Pau, de la conversió al martiri. Un guerrer i un sant: dos miralls per a un sol home. El pintor que dirigeix les obres és Perin del Vaga. Un secret de taller: Perin concep tot el projecte, però pinta de la seva mà només una part dels frescos. La resta ho fan els col·laboradors, a partir dels seus dibuixos. Ara puja fins al capdamunt, a la terrassa de l'àngel.
A l'alba, en aquesta terrassa, un home espera ser afusellat. Es diu Cavaradossi, és pintor, està enamorat de Tosca, i canta E lucevan le stelle. Ets a l'escenari del tercer acte de Tosca, l'òpera de Puccini. Puccini és un perfeccionista. Ve a Roma expressament per mesurar el so de les campanes del matí, tal com se senten des dels baluards d'aquest castell. Després afina la seva música amb la campana gran de Sant Pere. Mira en aquella direcció i imagina aquell so. Ara l'escena. Un pastoret canta a lluny, el cel s'aclareix. Tosca creu que l'afusellament és una simulació. Però els trets són de veritat. Cavaradossi cau. I Tosca corre cap al parapet i es llança al buit. Un instant abans tenia una esperança. Un instant després només té aquesta vora. Ara alça el cap. Damunt teu hi ha l'àngel, amb l'espasa a la beina. Abans que ell n'hi hagué d'altres: un destruït durant un setge, un altre colpit per un llamp, un altre fos per fer-ne canons el 1527, l'any del Saqueig. Adrià volia una tomba eterna. Climent VII buscava un refugi. Cellini tenia una corda de llençols. Tosca, només una última sortida. I l'àngel ho ha vist tot. Quan vulguis, baixa cap als baluards.



Sis personatges, una escena cadascun: les cendres d'Adrià, la pesta i l'àngel, el papa assetjat, l'evasió de Cellini, el papa que es fa pintar, Tosca a la terrassa. Per a qui té poc temps.
Recorregut curt gratuït. Més parades al recorregut complet: 8 Continua amb el recorregut complet